1900 - Germandat de Sant Sebastià
La Germandat de Sant Sebastià de Matadepera.
Les arrels que van més enllà del pi.
Aquesta és la història dels orígens de la popular festa d'hivern, també lligada a un vincle familiar.
Introducció
 |
| Foto: Marc Sellarès |
Quan Matadepera no era més que un
conjunt de masos disseminats, ja es plantava un pi davant l’església de Can
Roure, i al seu voltant s’hi feien balls per segellar acords comunitaris.
Inspirant-se en aquestes antigues tradicions, el 20 de gener de 1991 es va
instaurar el “Ball de l’Arbre” a Matadepera, una dansa al voltant del pi dels
grimpaires que es va integrar dins les festes de la Germandat de Sant Sebastià.
La coreografia va ser obra d’un jove Lluís Puig Gordi, amb una partitura
recuperada pels Grallers de Matadepera, basant-se en el costumari de Joan
Amades.
 |
| 1991 - Estrena del Ball de l’arbre (Feu clic a la imatge per veure l'estrena) |
 |
| Foto: Marc Sellarès Genescà 18 gen. 2025 |
Amb el crit de “Fins a la plaça!”, la multitud embogida carrega un enorme pi sobre les espatlles i el porta fins a la plaça de Cal Baldiró, on quedarà plantat i despullat d’escorça durant totes les festes. Al seu voltant es duran a terme els actes més destacats, incloent-hi el popular concurs de grimpaires. Avui dia, aquest lema s’ha fet tan popular que fins i tot es penja als balcons durant la festa, gairebé més que la imatge del sant que dona nom a la festa.
 |
| Foto: Marc Sellarès Genescà - 2025 |
També una immensa fotografia d’aquest moment de la baixada del pi, presideix, des del 2025 en commemoració del 125è aniversari de la seva fundació de la Germandat de Sant Sebastià, la plaça que porta el seu nom.
 |
| Foto: Marc Sellarès Genescà - 2025 |
Més enllà de la simbologia i la tradició, cal destacar una curiosa coincidència:
El cognom “Pi” ha estat històricament molt estès a Matadepera. Tant és així que moltes de les famílies amb arrels antigues al poble hi estem emparentades d’una manera o altra. Fins i tot el fundador de la primera germandat que hi va haver al poble, la de Sant Roc, Josep Pi Cortès, duia aquest cognom. També, dels set membres fundadors del “Montepio” Germandat de Sant Sebastià, el 1900, gairebé la meitat es deien Pi, entre ells Salvador Sellarès Pi. I qui continuà la seva tasca, el seu fill, Josep Sellarès Pi. Rebesavi el primer, besavi el segon i avi el tercer, d’un servidor.
Florenci Sellarès Sala, el pare, seguint el llegat dels seus predecessors, va agafar el timó de la Germandat als 27 anys, lluitant a contracorrent per mantenir-la viva fins que va morir molt jove. Just abans de morir, conscient que no podia deixar perdre tot aquell esforç, va confiar la Germandat al seu amic i veí, Antonio Garcia “Pintoret”, perquè, després de tants esforços, la germandat no morís amb ell.
Amb l’ajuda de diversos entusiastes, l’Antonio va transformar la Germandat, que fins aleshores havia tingut sobretot una funció mutualista i de tradició, en el que acabaria sent la gran festa que és avui.
En record dels meus avantpassats, em sento amb l’obligació d’explicar-vos els orígens de la Germandat de Sant Sebastià fins aquell moment.
Els orígens
En Josep Pi Cortès “Xic Xumeco” (1830-1874), el rebesavi, era el majordom de les terres de la Barata i estava casat amb Maria Àngela Soler, de cal Soldat de Mura, germana del majordom de les terres de La Mata. S’encarregava de gestionar el dia a dia de les explotacions agràries, boscos i altres activitats productives de les terres i propietats rurals d’en Barata, actuant com a intermediari entre el propietari i els treballadors o masovers que habitaven i treballaven les terres. Coneixia bé la problemàtica de la gent que hi treballava: conreadors, parcers, masovers, carboners… Gent pobre, bàsicament, i amb pocs recursos, sobretot si es quedaven sense feina o morien.
En aquella època, quan encara no existien les mútues ni la seguretat social, per cobrir aquesta mancança es creaven els “Montepios de Socorros Mutuos”, habitualment sota l’advocació d’algun sant i coneguts popularment com a “Germandats”.
L’any 1862, en Josep Pi Cortès, va crear la primera Germandat de Matadepera, la de Sant Roc, “Montepio de Sant Roque”, en honor al patró de la Barata i la seva capella. Aquesta germandat, el 1870, ja comptava amb més de 30 socis, principalment treballadors de les terres del Barata.
La quota era de 4 rals mensuals (literals). Si emmalaltien, cobraven 8 rals diaris els primers tres mesos i 4 rals diaris els tres mesos següents. Si la malaltia persistia, la junta decidia què pagar. Si morien, els successors cobraven 40 rals.
En veure l’efectivitat d’aquesta germandat, ben aviat se’n va crear una de nova, potser més propera a la gent del poble, i per això es va fer sota el patronatge de Sant Sebastià, advocat contra la pesta i els mals contagiosos. Des del 1661, Sant Sebastià havia estat declarat copatró de Matadepera, i la seva festivitat era de precepte per decisió de tots els amos de les cases de pagès, que en van fer vot i promesa de fidelitat. De la nova germandat de Sant Sebastià, se’n té constància cap al 1893, quan Mossèn Estela, rector del poble, fa constar aquell any, en un informe que envia al bisbat, “Hay también un Montepío de San Sebastián, en cuyo obsequio celebran una fiesta religiosa.”
Amb el temps, a proposta de Torrella de Can Torrella i de Ramon Mies Palau, mestre del poble, es van unificar les dues germandats en una sola: la Germandat de Sant Isidre Llaurador, patró dels pagesos (la germandat que celebrava la festa del pi). El secretari seria el mateix Mies i el president en Torrella. En un escrit al programa de la Festa Major de 1974, Joan Font Pi “Corcola” explica que el seu president deia: “El que havia de ser una bassa d’oli es va convertir en una bassa de dimonis.”
Aleshores, alguns membres en van sortir
i, a començaments del segle XX, van refundar la Germandat de Sant Sebastià, que
avui tots coneixem.
La història de la Germandat de Sant Sebastià
El 6 de maig de 1900, al carrer Sant Joan, 63-65 (actual núm. 77), es van reunir els primers membres que refundarien la Germandat de Sant Sebastià. Cinc mesos abans, el 20 de gener, justament per Sant Sebastià, Josep Robert i Torras havia fundat al darrere del seu cafè el “Casino Mataperense”, on actualment hi ha el carrer dels Pratginestós. La reunió va comptar amb una nombrosa assistència de vilatans, fet que podria explicar l’elecció d’aquest espai, a més de ser adequat per a la trobada i gairebé amb la mateixa junta de “La Junta del Casino”.
Fundadors del Montepio de Sant Sebastià. (la Germandat de
sant Sebastià):
- Francisco Satlari Torres (1860-1935) – President
- Josep Pi – Vicepresident
- Salvador Sellarès Pi (1857-1935) – Tresorer
- Joan Pi – Vocal infermer
- Joan Clariana – Vocal infermer
- Llorenç Robert Ventayol (1874-1943) – Primer secretari
- Joan Satlari – Segon secretari
 |
| Acta Constitució del Montepio de Sant Sebastià – 6 maig 1900, 3h tarda (Feu clic per veure el document) |
El local del Casino Mataperense va ser la seu social de la Germandat durant gairebé cinc anys, fins que una nit de l’any 1905, el sostre de la sala es va enfonsar a causa de la biga mestra, que sembla que no estava ben assentada. El terrabastall va despertar tot el poble. Per sort, a aquelles hores no hi havia ningú a la sala i no hi va haver víctimes. La Junta del Casino va reaccionar ràpidament i va decidir construir com més aviat millor un nou local, molt millor que l’anterior.
El dia 9 d’abril de 1907, en Francesc Satlari, ajudat per en Jaume Mabras, en Josep Arola i en Josep Pi, van adquirir un terreny al carrer Sant Isidre, davant la plaça de Cal Baldiró, propietat d’Antoni Gorina i la seva mare, Dolors Xandri. Allà hi bastiren en pocs mesos el nou local del "Casino Matadeperense", i la Germandat de Sant Sebastià hi continuà trobant-se acollida i fent-hi les seves reunions. Durant els anys vint, aquest espai acabaria sent adquirit per la Fonda Baldiró, que hi instal·là la seva sala de ball.
El 31 de desembre de 1925, la Germandat ja comptava amb 36 socis i la quota era d’una pesseta. El president era Jaume Grané, i la seu social de la Germandat era aleshores a casa seva, al carrer Sant Joan, a “Cal Picarrocs”, just al costat d’on s’havia fundat 25 anys enrere.
 |
Facsímil publicat al programa de Festa Major de Matadepera
del 1974, |
En l’assemblea del 15 de gener de 1933 es va reformar el reglament de la
mutualitat, segurament per adaptar-lo a la “Federación de Mutualidades de
Cataluña”, a la qual pertanyia.
 |
| Feu clic per veure el reglament complet. |
Crida l’atenció d’aquest reglament la figura de “el andador”: era l’encarregat d’avisar els socis quan es convocava una junta o assemblea. Però principalment, la seva feina consistia a passar a cobrar les quotes als socis, el primer o segon diumenge de cada mes. A canvi, estava exempt del pagament de les “paperetes” (rebuts mensuals), mantenint els mateixos drets que qualsevol soci en cas de malaltia.
Celebració i tradició
La Germandat va incorporar en el seu calendari els actes religiosos i cívics com des de sempre s’havien fet tradicionalment el dia de Sant Sebastià. Bàsicament eren l'Ofici solemne pel matí a l'església, i el gran ball de tarda i nit a la sala.
L’Ofici se celebrava cap a les onze del matí i comptava amb una orquestra de renom, la mateixa que després amenitzava el ball de tarda i nit. El sermó també tenia un pes destacat dins la celebració: podia durar entre tres quarts d’hora i una hora, i es confiava habitualment a un predicador reconegut.
En acabar la missa, es duia a terme la processó amb la imatge del Sant, envoltada de ciris i atxes. Al capdavant hi desfilava el pandó de la Germandat amb la imatge del Sant, sostingut pel pendonista i dos assistents encarregats dels cordons. Els encarregats de portar-lo s’escollien en alguns casos per votació en assemblea general, i en altres, simplement per sorteig.
Un any, el president Jaume Grané va proposar que tots els socis es reunissin a les 10 del matí a casa seva, “Cal Picarrocs”, per anar junts cap a l’ofici, acompanyats per l’orquestra en forma de passacarrers, seguint una pràctica ja habitual en altres poblacions.
Les Germandats o “Montepios” van entrar en crisi, ja que començaven a perdre el sentit pel qual havien estat creades, i es van veure obligades a reduir despeses en els actes festius. Tampoc hi ajudà el fet que l’any 1945 hi hagués una infecció al poble que afectà molta gent. Tot i que no va morir ningú, es va celebrar un ofici extraordinari en acció de gràcies a Sant Sebastià, com a advocat contra la pesta i les epidèmies. La Mutualitat en va cobrir les despeses, però els socis hagueren d’assumir una aportació extraordinària d’una pesseta mensual.
Malgrat les dificultats econòmiques, l’any 1950, amb motiu de les bodes d’or, es va reprendre la festa de Sant Sebastià, que es visqué amb un caràcter molt especial. Es va celebrar una gran festivitat, gairebé com les d’abans, amb ofici solemne, un predicador de renom, cantants de la parròquia acompanyats d’orquestra, i tortells beneïts que es repartiren entre els fidels. Finalment, es cantaren els goigs i es va fer la tradicional processó.
Tanmateix, en els anys següents, la celebració es reduí a un ofici solemne, durant el qual encara es repartien porcions de tortell beneït. En acabar, els membres de la Germandat es reunien a Cal Baldiró per compartir el tradicional tortell de Sant Sebastià –el tortell de massapà– acompanyat de mistela i vi ranci. Després, cada germà se n’enduia també un tortell per a casa.
En Joan Puig Pi, un dels socis més antics, ho explica en aquest vídeo:
La Germandat que vaig viure
El 1953, quant l’Avi Ferreret de nou era tresorer, el seu fill Florenci va ser
president de la Germandat amb només 27 anys.
Florenci Sellarès Sala (1926-1973), seguint l’exemple del seu pare i del seu avi (un dels fundadors), va assumir la responsabilitat de la Germandat. Hi va dedicar tota la seva vida, superant dificultats constants per mantenir-la viva i fidel al seu esperit original.
A partir d’aquell moment la
germandat va formar part de l’entorn familiar. Podríem dir que Cal Ferreret es
convertí durant generacions en la seu funcional de la Germandat de Sant Sebastià.
Així ens ho explica la seva filla, Maria Antonia Sellarès:
Fragment de l'entrevista enregistrada per Toti Garcia per al vídeo del 125è aniversari.
La Maria Antonia, amb 12 anys, ja ajudava al pare en la gestió administrativa de la Germandat de Sant Sebastià. Ella i més tard també la seva germana Rosa Maria, es cuidaven, cada més, d’anar amunt i avall pel poble, fent la feina de “el andador”, per cobrar els rebuts, que llavors eren de cinc pessetes. Jo mateix també hi vaig participar, anant casa per casa a cobrar les “paperetes”. De vegades calia tornar-hi més d’una vegada.
 |
| papereta (rebut) 1948. Els anys 70 tenien exactament el mateix format. |
 |
| Tortell de Sant Sebastià Pastisseria Saint Honoré |
De mutualitat a la gran festa d’hivern
La Germandat, per poder continuar com a mutualitat, va passar moltes dificultats, ja que la “Federación de Mutualidades de Cataluña” exigia un nombre mínim d’associats. Alguns socis van haver d’inscriure-hi els seus fills per mantenir-ne la viabilitat.
Amb el temps, el sentit de “mutualitat” es va anar perdent, ja que les prestacions eren molt modestes. A més, la societat canviava: la gent ja no treballava al camp i ja existien la Seguretat Social i altres mútues més potents. Tot i així, el pare s’hi esforçava per mantenir viva la Germandat, més com a tradició i, sobretot, pel que havia significat a nivell popular.
El pare va emmalaltir greument ben jove, i al novembre de 1973, veient-se a les portes de la mort, va fer cridar el seu veí i amic Antoni Garcia “Pintoret” per passar-li el relleu. Li va dir: —Antonio, et demano que no abandoneu la Germandat, mai! Ens ha costat molts esforços arribar fins aquí.
L’Antonio així ho va fer. Amb el suport d’amics i col·laboradors, va iniciar una nova etapa i, aprofitant l’arribada del 75è aniversari, van organitzar nombrosos actes, entre ells la festa del Pi —inspirada en la Germandat de Sant Isidre— convertint aquella antiga mutualitat en la gran festa d’hivern que és avui dia.
Però això, ja és una altra història, que deixo en mans dels seus hereus, perquè us l’expliquin millor.
Com haureu vist, aquest relat en gran part se centra especialment en la vivència de la meva família i avantpassats dins la Germandat, perquè és així com jo la vaig viure. Però la Germandat de Sant Sebastià no ha estat mai cosa d’un sol nom ni d’una sola casa. És el fruit de l’esforç, la dedicació i el compromís de moltes persones del poble que, amb constància i estima, la van fer créixer i perdurar.
 |
| Foto: Marc Sellarès Genescà -1995 |
És impossible anomenar tothom que hi ha contribuït al llarg dels anys, permeteu-me doncs que, a manera d’homenatge col·lectiu, tanqui aquest relat recordant totes les persones que, amb responsabilitat i generositat, han presidit la Germandat fins als nostres dies:
Francesc Satlari Torras, del 1900 al 1903 -Josep Pi, del 1904 al 1906 -Joan Font, del 1906 al 1908 -Novament Josep Pi, del 1908 al 1910 -Josep Codina, del 1910 al 1912 -Salvador Puig, del 1912 al 1914 -Joan Font, del 1914 al 1916 -Francesc Satlari, del 1916 al 1918 -Josep Arola, el 1918 -Valentí Borrell, del 1918 al 1920 -Jaume Grané, del 1920 al 1930 -Joan Ventayol, del 1930 al 1932 -Joan Font i Torras, del 1932 al 1934 -Isidre Font Pi, del 1934 al 1936 -Joan Satlari, del 1936 al 1938 -Delfí Busqueta Torres, del 1938 al 1940 -Jaume Grané Busqueta, del 1940 al 1949 -Josep Busqueta Plans, del 1949 al 1953 -Florenci Sellarès Sala, del 1953 al 1959 -Salvador Riba Casas, del 1959 al 1974 -Antoni Garcia Sellarès, del 1974 al 1975 -Martí Sala Sellarès, del 1975 al 1979 -Joan Ventayol Genescà, del 1979 al 1984 -Joan Parramon Fontanelles, del 1984 al 1985 -Joan Riba Casas, del 1985 al 1988 -Pere Riba Satlari, del 1988 al 1989 -Delfí Querol Busqueta, del 1989 al 1997 -Esteve Riba Genescà, del 1997 al 2001 -Narcís Riba Rosiñol, del 2001 al 2008 -Joan Garcia Riba, del 2008 al 2012 -Roger Gonzalez Relats, del 2012 al 2014 -Toti Garcia Riba, del 2014 al 2018 -Guillem Montagut Marqués, del 2018 al 2022, i Pau Betriu i Albinyana, des del 2022.
A tots ells, les juntes i col·laboradors, gracies!
Publicat per Marc Sellarès i Genescà - 2025
Fonts documentals:
• Fons familiar Sellarès Genescà
• AMMAT – Arxiu Municipal de Matadepera
• Manel Ametller Bassets
- Publicació i entrevista vídeo centenari Germandat
• Joan Font Pi- Retall d’història – Programa Festa Major 1974.
Bibliografia:
• Els Orígens del Nou Poble de Matadepera 1768 - 1868. - Manel Ametller Bassets
- 1997.
• Matadepera Fins Ara. Miquel Ballbè Boada - 1994.
