1838- El Mas Can Robert

...i allà vam posar arrels a Matadepera

Masia Can Robert, 1928 – Autor: Pau Rosselló – CEC.

Mitjans del segle XIX:

Amb les primeres llums de l’albada, en Miquel Sellarès mirava cap a ponent a través d’un petit finestró. Tot sentint el cant del gall, observava detingudament el fum blanc que deixava anar el forn de calç a peu del camí de Can Garrigosa. Va prémer els llavis cap endins, tot fent anar el cap en sentit afirmatiu. Satisfet, va girar cua i se’n va anar cap al foc a terra, que tot just havia acabat de revifar aprofitant les restes de brases que, durant la nit, havien restat amagades sota la cendra.

Assegut al pedrís a tocar de la llar de foc, es disposà a rosegar un crostó de pa que ja feia uns dies havien cuit al forn de llenya. Tot mirant de fer-lo passar coll avall amb un bon glop de vi, va aixecar la borratxa^[1] ben amunt, fent sonar el raig a la comissura del llavi amb aquell espetec característic que demostrava que un bon pagès bevia amb traça.

Estava concentrat en aquell procés, quan la porta de la masia es va obrir de cop, com si l’hagués empès un fort cop de vent, provocant-li un ensurt que li va desviar el raig de vi cap al nas, fent-lo tossir.

Era el noi, que va entrar esperitat, fent saltirons i fregant-se les mans pel fred.

—Déu-vos-guard, pare!

—Martí! Què fots? —va cridar en Miquel, mig tossint.

—El forn ja…

—Sí, la pedra ja és cuita. Ja he vist el fum blanc.

—Menys mal! Ja estava cansat de passar-me les nits al ras vigilant que cremés bé.

—És el que toca, Martí. No rondinis tant, home! Què vols, que hi faci anar el teu germà? Només té 6 anys. Et semblaria bé? Tu ets l’home de la casa, i les teves germanes ja tenen prou feina amb cuidar la casa i el bestiar.

El Martí es va seure també al banc, al costat del seu pare, a la vora del foc, capcot i amb les mans plegades entre els genolls. Després d’uns segons de silenci, va remugar amb veu baixa:

—D’ençà que vam deixar Vacarisses, trobo a faltar els amics i la gent del poble, i veure Montserrat de prop, i…

—Això!, i aquell coi de boira, dia sí i dia també. Deixa’t de romanços! Que no ho veus que, amb tan poca terra, ens hauríem fotut de gana allà? Sort tenim d’haver pogut venir aquí, a Matadepera. Aquí es respiren bons aires, i Can Robert és un bon mas. Almenys, si la vinya no va bé, podrem malviure gràcies al forn de calç i quasi 9 quarteres d’oliveres. I què més vols? Si tenim trull i tot! Si vols veure muntanyes, aixeca el cap i mira cap a Sant Llorenç, que fa prou goig. Coi de marrec! —va murmurar entre dents—. Au, vinga, passa amunt! Ves a jeure una estona, que de seguida hem d’anar a apagar el forn.

En Martí Sellarès, que només tenia 14 anys, es va encongir d’espatlles i va tirar escales amunt.

Sa mare, que baixava amb la filla de mesos en braços, va aprofitar per deixar-li anar un petó de passada al Martí. Ell, sense immutar-se, va continuar pujant, tot eixugant-se la galta.

—Vaja una nit ens ha donat la mossa —va rondinar en Miquel, sense treure la vista del foc.

L’Antònia Ramón, mirant de no despertar sa filla, la va deixar amb molt de compte en una mena de bressol improvisat al calaix de baix d’una vella calaixera. I amb veu baixa, tot fent la senyal de silenci de forma molt gestual, va contestar al seu marit amb cara de pocs amics:

—Mira, deu ser perquè la Mercè és nascuda a Matadepera, o ves a saber. Ja veus, potser com al teu fill, tampoc li agrada viure aquí.

Aquest relat de ficció és com més o menys sempre m’he imaginat un dia a Can Robert, quan els Sellarès van posar arrels a Matadepera.

Els Sellarès, avantpassats directes de Cal Ferreret, originaris de Talamanca, van viure principalment a Vacarisses, entre altres llocs. Finalment, als voltants de 1838, es van establir definitivament a Matadepera. Inicialment a Can Robert.

Amb la Mercè recent nascuda, a Can Robert els Sellarès Ramón ja eren deu: els pares i vuit fills, sis noies i dos nois. El Martí Sellarès Ramón era el tercer fill i l’hereu.

Entre Vacarisses i Can Robert però, havien estat uns sis anys a Can Sabater del Torrent, una masia que encara existeix i que, en aquelles dates, pertanyia a la parròquia de Sant Julià d'Altura de Sant Pere, universitat forana de Terrassa, tot i estar situada més a prop de la vila de Terrassa. Allà ven néixer 3 dels seus fills.

Està clar, però, que més enllà de la ficció, en Martí Sellarès s’hi va acabar trobant prou bé a Can Robert i a Matadepera, perquè el padró del 1857 ja ens mostra el seu pare, en Miquel Sellarès Genescà amb 71 anys, la seva esposa Antònia Ramón amb 54, i el Martí Sellarès Ramón (el rebesavi) amb 27 anys, casat amb Magdalena Pi Cortès, de 26, i amb dos fills: en Miquel Sellarès Pi i un nadó de mesos, probablement en Salvador Sellarès Pi (el besavi), que va néixer aquell mateix any.

En Miquel Sellarès va morir el 1877, provablement a Can Marcet, amb 91 anys, que déu n’hi do! per l'època.

10 anys més tard, al padró de 1887, trobem el seu fill, en Martí Sellarès com a cap de família, vivint a Can Marcet, amb el seu fill Miquel Sellarès Pi, que ja s’ha casat amb Maria Codina, i una bona colla de nets. Però aquesta ja és una altra història de la qual ja en parlarem més endavant, amb Can Marcet com a protagonista.

Masia Can Robert, 1982 – Autor: Miquel Ballbè Boada.

El mas Can Robert:

Sota els Cingles dels Cavalls, a l’esquerra del torrent de Can Garrigosa, Can Robert és una masia que podria datar del segle XVI, però el seu nom actual no està documentat fins al segle XVIII.

 

De forma rectangular, constava de planta baixa i pis (actualment enfonsat). La seva estructura era típica de les masies vallesanes de muntanya que incloïen els espais tradicionals destinats al celler, la pallissa,  els corrals... La cuina, amb la seva llar de foc de campana alçada, era el centre de la vida domèstica on s'intuïa la boca d’un forn de pa. L’era, davant la façana de migdia (avui colgada per les bardisses).

La meitat de les seves terres eren dedicades a la vinya, l’agricultura i sobretot unes vuit quarteres d'oliveres. El mas disposava del seu propi trull, per produir oli d’oliva. 

La resta de les seves terres estaven coberta per boscos, terres ermes i roquetars.  Però el seu propi forn de calç, dins del mas, treia bon profit de l’entorn muntanyós, complementant una autosuficiència valuosa en una època en què la subsistència era la clau per a la supervivència.

Can Robert ha estat testimoni de diverses transformacions i va acollit personatge històrics i populars:

L’any 1918, el poeta Joan Salvat-Papasseit va passar uns mesos a la masia per recuperar-se d’una tuberculosi, tot i que finalment li va provocar la mort sis anys més tard. La seva estada a Can Robert per fer la cura de repòs, va ser possible gràcies al suport de l’empresari Emili Badiella a qui li va dedicar el poema, “Nadal” i el llibre, “La gesta dels estels”.

La casa que vull

D’aquest llibre forma part el poema “La Casa que Vull“, musicat per Lluis Llach i que podria estar inspirat en el mas de Can Robert desitjant poder-lo gaudir bora el mar.

Can Robert va ser també l’escenari d’una pel·lícula d’espagueti western a l’any 1970, “La Diligencia de los Condenados”. Protagonitzada per Fernando Sancho i Richard Harrison. Dirigida per Joan Bosch i Palau, amb el pseudònim de John Wood, mostrava, sense manies, un "Far West" amb pins i alzines. 

Reportatge a 3cat

Quant tenia 12 anys, el pare, en Florenci Sellarès, em va portar a veure el rodatge. Recordo perfectament l’emoció de veure els actors galopar a cavall i rodant escenes amb trets d’efectes especials davant la masia. Aquells dies, la masia bullia d’activitat mentre el cine la convertia en un altre mon. En aquell moment, ni ell ni jo sabíem que, aquell lloc també havia estat l’escenari, en el segle XIX, de les nostres arrels a Matadepera.

Durant la dècada dels 70, Can Robert va ser gestionada per la família Cano com a masovers, que van convertir la masia en bar restaurant i hostejaria. Amb ells, Can Robert va continuar sent un lloc de reunió i vida social, no només per als habitants de Matadepera, sinó també per als excursionistes que visitaven el Parc Natural de Sant Llorenç.

 

La masia de Can Robert avui: 

Actualment és poc més que el decorat rústic d’un dels llocs de partida de la majoria de caminants que pugen al restaurant Can Poble i a la Mola. Cada vegada més derruïda i quasi sense teulades, li falta ben poc perquè comencin a caure les poques parets que li resten dretes mentre resten engolides pel bardissar.

Fixeu-vos en un detall curiós i significatiu: En la primera foto, on es veu la masia molt ferma, no hi ha el xiprer al costat de la porta d’entrada. En la segona ja quasi atrapa la teulada de la casa principal, i la següent i actual, el xiprer es mostra immens, mentre la casa es va derruint al seu costat. No sé qui el va plantar, però és l’únic que s’ha mantingut dret i ferm.

Cant Robert 2024 - Foto Marc Sellarés Genescà

Però hi va haver una època que Can Robert va estar plena de vida. Entre ells els meus avantpassat, que hi van plantar per primer cop les seves arrels definitives a Matadepera.

Publicat per Marc Sellarès i Genescà - 2024
En record d’un passat de Matadepera que ràpidament va desapareixent.

[1] Bota de pell o borratxa. És un recipient amb forma de gota o llàgrima, generalment de pell de cabró, empegat per dins i cosit per fora, que s'utilitza principalment per a guardar i mantenir fresc el vi.

Fonts documentals:
• Documents familiars

• AMMAT – Arxiu Municipal de Matadepera. Padrons 1854, 1857, 1887.

• RCM – Registre Civil de Matadepera.

Bibliografia:

• Matadepera. Pagesos i Menestrals. Miquel Ballbé Boada - 1988. Editorial Ègara.

• Matadepera Fins Ara. Miquel Ballbé Boada - 1994

Llocs web:

• https://patrimonicultural.diba.cat/

• http://trailsantllorenc.blogspot.com/

Fotografies:

• Masia Can Robert, 1928 - CEC - Centre Excursionista de Catalunya. - Autor: Pau Rosselló

• Masia Can Robert, 1982 - Autor: Miquel Ballbè Boada.

• Masia Can Robert, 2024 - Autor: Marc Sellarès Genescà.